M'agraden les coses petites. Confessió de viatge

Sona una guitarra per flamenc. Els coloms volen en cercles per damunt del meu cap. Sóc al mig de plaça Catalunya. Sobre les espatlles porto una motxilla petita. Sempre m’han agradat les coses petites. Les llibretes petites. La lletra petita que faig servir cuan escric a ma. Els llapiços petits. Les mans petites. Les noies petites. Els pits petits. Plaça Catalunya és gran, i per aixó mai no m’ha agradat gaire. Fugeixo cap a instants, llocs i persones més petits. Després d’un petit instant,fugaç, he pujat al bus,des de on estic escribint. Ara viatjo amb un conductor argentí, una monja que llegeix una revista de mosens i la ex-novia d’un amic.

Cap d’ells sap que els hi estic describint. Tampoc no saben que estic una mica trist. Una petita tristor. M’agrada sentir-la. Perqué n’és petita. Perqué en diu moltes coses. Tampoc el gat cuan em miraba aquest mati sabia que estaba trist. També n’ha tingut culpa Quim Monzó que ara mira per la finestra. Recordo ara petons i abraçades d’aquests dies. Els i les que ens vam fer i els i les que no. Em diuen, entrant al area de servei de Lleida, que l’AP-2 sempre me’n porta cap a casa. A totes dues direccions. M’agrada escriure en catalá,tot i les meves deficiencies. O per aixó mateix. M’agrada pensar que tot és millorable. Ara penso que només hi ha una cosa petita que no m’agrada. Els gossos petits. Encara que siguin ’molt monos’. Per si de cas no havia quedat clar. Tinc una mosca al nas. Tampoc m’agrada. Tinc temps per pensar. Tinc cinc dits a cada ma. I unes ganes horribles de mossegar dits.